El punt de vista de Mar Benegas

«La interpretació de les lletres no té res a veure amb l’amor cap a la lectura ni amb la quantitat de mons que s’obren a través d’ella. Per això, no és el mateix saber llegir que “descobrir” la lectura.»

Mar Benegas és escriptora i formadora de nens i adults. Imparteix tallers de creativitat, foment lector, oralitat… I té una llarga trajectòria com a escriptora de llibres infantils amb títols com Abecedari del cos imaginat, La caixa de les paraules, A lo bestia, entre molts altres.

Ama la poesia i creu en el poder de les paraules; per això, als seus tallers intenta transmetre aquesta passió per la literatura i el llenguatge a qui l’escolta.

Per què creus que és important acostar la literatura a nens i nenes que encara no han après a llegir o a edats primerenques?

En la meva feina amb la infància i les persones que l’acompanyen (famílies i mestres) veig tres errors que es repeteixen:

1. La lectura és una cosa que s’aprèn; tots els nens i nenes aprendran a llegir. Però l’aprenentatge de la mecànica, és a dir, la interpretació de les lletres, no té res a veure amb l’amor cap a la lectura ni amb la quantitat de mons que s’obren a través d’ella. Per això, no és el mateix saber llegir que “descobrir la lectura”. Aprendre a estimar els llibres, el llenguatge i les paraules, les històries i la màgia de la imaginació creadora, es pot fomentar abans; s’ha d’oferir abans que aprendre a desxifrar els símbols que són les lletres.

Pensar que la lectura és només aquell acte mecànic i que, un cop s’ha après a llegir, els nens aniran adquirint competències segons el seu grau de maduresa. Però, la realitat és que mai no s’acaba d’aprendre a llegir. El llenguatge és una cosa infinita i sempre hi haurà textos que representin un repte; sempre podrem arribar una mica més enllà. I, no ho oblidem, com deia el filòsof: el llenguatge és el pensament i els límits del meu món són els límits del meu llenguatge.

El nivell de lèxic de la nostra societat en general, la por que ens fa enfrontar-nos a certs textos (jurídics, mèdics, etc.), el maltractament de la paraula i el poc respecte que se li té, són mostres d’aquest fet: no aprenem a llegir, no aprenem realment a estimar el vehicle que és la paraula. Per això, com més aviat comencem a omplir la motxilla de paraules dels nostres nens, com més aviat comencem a traçar el mapa dels pensaments, com més aviat es parli i es compti als nens amb un vocabulari ric, com més els llegim i més aviat, més preparats estaran per a aquesta aventura interminable que és la lectura.

Pensar que, un cop dominat l’art d’interpretar les lletres —encara que això no signifiqui necessàriament saber llegir— ja poden i han de fer-ho sempre sols. Frases com: «aquest llibre té molt poques lletres, és bo per a tu», quan comencen, o «aquest llibre té molt poques lletres, és dolent per a tu», quan ja dominen la lectura, són constants.

No importa l’edat a la qual succeeixi l’aprenentatge (que, desgraciadament, cada cop es pretén que sigui més aviat), en general, es produeix l’abandonament lector en els nens. Aquesta és una realitat que no deixa d’impressionar-me. Jo faig un paral·lelisme molt senzill: si quan aprenem a caminar ho deixem allà i ningú ens subjecta la bicicleta o ens acompanya de la mà en els patins, si ningú acompanya aquests passos que ens acostaran més enllà de l’acte de caminar en si mateix, perdrem moltes coses.

El cas de la lectura no és diferent. No deixem, quan comencen els primers balboteigs en la lectura, de companyar-los, de portar-los de la mà un passet més enllà. Començar tan aviat com sigui possible i seguir al seu costat perquè el progrés sigui constant i arribi ben lluny.

Escrius poesia per a nens i adults, per què aquest gènere és tan idoni per introduir els nens en la lectura autònoma?

La poesia és el gènere de la primera infància; és l’oralitat i la presa de consciència, és el joc i també és la identitat. Quan el nadó no sap parlar, gairebé no sap ni qui és, la poesia és la manera de prendre consciència del món. En aquell moment, les persones que l’acompanyen es converteixen en el llibre. És quan la literatura és la més savia: la de tradició oral, la memòria viva de la humanitat, que ve d’abans fins i tot que existís la paraula escrita.

Així, la poesia no és només necessària, és imprescindible: nosaltres ens convertim en el vehicle, és a dir, som el llibre que ofereix els versos. No crec que es tracti del gènere idoni per introduir els nens en la lectura, crec més aviat que és el gènere idoni per introduir els nens en la vida. És el fil primer que després es talla. La meva tasca, en què concentro tots els meus esforços, és intentar que aquest fil mai no es talli o, quan ja s’ha tallat, intentar recuperar-lo, tornar a la poesia.

Sovint es diu que els nens no llegeixen o llegeixen poc, quina és la teva opinió? Quina és la millor manera de fomentar la lectura?

Ningú no llegeix, aquesta és la realitat. El nostre país és un país amb uns índexs de lectura que fan pena, i uns “shares” de programes de televisió de baixa qualitat que espanten. Aquesta és la realitat objectiva i comprovable.

Crec, des del cor, que l’educació que necessitem no és la dels nens. Ells s’eduquen gairebé sols, s’eduquen amb tots els sentits, són esponges: tot el que veuen, tot el que senten, el que mengen, com i quan els acaricien. Els exemples que els donem amb els nostres actes, això és el que els conforma. Per això, crec realment que l’educació la necessitem els adults que estem al seu costat. Ensenyar a llegir a les persones adultes, descobrir el creatiu que existeix en la lectura per poder oferir-ho a les persones que ens envolten, com a exemple viu, a la infància. Som els adults els qui hem d’aprendre per poder ensenyar.

A Abecedari del cos imaginat crees un preciós viatge a través del haiku pel cos humà, fins a quin punt creus que aquestes paraules poden incidir en els nens, en el que són i en el que seran?

El haiku, per la seva pròpia formulació, és una manera de mirar. Crec que observar el món des de la calma, aturar-nos a observar —ara que a les pantalles tot succeeix d’una manera tan fugissera— és important. Aturar-nos a mirar el món des d’aquesta altra perspectiva: la vida cal observar-la amb deteniment per rebre tot allò que ens pot oferir.

No obstant això, no totes les paraules incideixen en totes les persones; sé de nens als quals l’abecedari ha suposat un canvi o els ha fet acostar-se al món de la poesia (la segona edició porta una antologia de haikus realitzats per nens de 10 anys) i d’altres per als quals no ha suposat res. Com qualsevol llibre, sens dubte: hi ha lectors als quals els arriba i d’altres als quals no.

A més de la teva activitat com a escriptora, també imparteixes tallers per a nens i adults. En què consisteixen els teus tallers de creativitat per a nens? Per què és tan important fomentar la creativitat?

Tots els meus tallers i cursos (per a mestres i famílies) tenen un component lúdic i pràctic. Crec que llegir és escriure, re-escriure, interpretar i crear; per això tots els meus tallers, tant amb nens com amb adults, se centren en el joc creatiu. En prémer l’interruptor de la creativitat, en jugar amb el llenguatge, en anar més enllà del poema o del llibre.

Crec realment que hi ha una necessitat d’eliminar les constriccions creatives a les quals estem sotmesos per la “realitat”. A la infància, des de ben petits, es domesticada aquesta creativitat. Nosaltres venim d’ella, per això la nostra creativitat també està minvada.

Jo només convido al joc creatiu i sempre funciona: aquesta és la veritat. Amb els nens i amb els grans. Això ve d’una idea tan senzilla com poderosa: sense capacitat de crear s’anula la capacitat de generar canvis, s’anula la possibilitat de crear una altra realitat, de canviar la pròpia vida, l’entorn o, fins i tot, el món.

En relació a la teva activitat com a formadora, com s’introdueix la poesia a l’aula?

Em resulta molt difícil respondre en poques línies a una pregunta en la qual estic immersa des de fa anys, i a la qual dedico gran part del meu esforç pràctic i teòric.

Diria que, si no som capaços de fer-ho sols, busquem algú que conegui el món de la poesia i la infància per dotar-nos de recursos (hi ha poetes, escoles, mestres… que ens poden donar un cop de mà). Això és, bàsicament, el que intento fer als meus cursos: proporcionar recursos pràctics per demostrar que l’entelequia curricular de “treballar la poesia a l’aula” és alguna cosa que es pot fer, que és divertit i que ens agradarà als adults, però, sobretot, amb uns mínims i uns passos previs, els nens la gaudiran.

Crec, a més, que la pregunta amaga la clau més important, la gran resposta, perquè en realitat, la solució seria, ni més ni menys, que la poesia mai sortís de les escoles i de les llars.

Quines són les eines que la literatura ofereix als infants?

La literatura ofereix als infants les mateixes eines que als adults. A nivell creatiu, és una representació de la vida que ens permet experimentar situacions que no podríem viure d’una altra manera: vides diferents, patiments i alegries, viatges, mons excepcionals… Aquests reptes a la nostra ment aconsegueixen obrir el món interior, derribar els límits que després es poden transcendir. En la lectura, com deia Bachelard, es posa en marxa la imaginació creadora, és a dir, hem d’“inventar” una realitat on acollir la fabulació.

Quant al pensament, ofereix un llenguatge ric, una bona capacitat d’expressió, beneficis a llarg termini que són inimaginables. El lèxic, la definició i la precisió comunicativa, saber descriure, ampliar la capacitat d’expressió i la de comprensió (lectora i del món que ens envolta)… tot això i molt més ens ho ofereix la lectura.

A nivell emocional, ja sigui contat, llegit per un altre o llegit per nosaltres mateixos, ens permet identificar-nos amb emocions que, de sobte, vistes així, adquireixen una altra dimensió. En el cas de la infància, a més, oferir-los un conte és oferir-los una altra cosa.

Em despedeixo amb aquest petit text sobre el que significa explicar contes als nostres infants, que serveix tant per als nostres fills com per a les aules, i que forma part de De la nana al conte (animar a llegir abans de llegir):

Quan llegeixes en veu alta, al costat del llit dels teus fills, estàs fent alguna cosa més important que llegir-los un conte.

Estàs iniciant una litúrgia, una cerimònia per ajudar-los a travessar la llarga nit. Aquest espai sagrat, aquest entrar en el bosc del fabulós de la mà d’algú que ens estima.

La veu, els girs, la mirada, les imatges, sostindran una petita llum, una lluminària que encendran en el moment més fosc. No estan tancant els ulls, s’estan deixant portar a un lloc on la paraula és creadora, és la deessa que calma i encoratja el pensament.

Quan llegeixes en veu alta al costat del llit dels teus fills, en realitat, estàs a la vora del mar, en un embarcador, i empenys suaument, amb aquella història, el seu vaixell. Perquè avancin sols i puguin arribar, algun dia, a l’altra riba. I, tot i que les tempestes els facin vacil·lar, sempre tindran aquell far: la teva veu i el record, que els ajudarà a travessar els oceans de la vida.